Joan Garí
Orobianco és un restaurant de Calp (Marina Alta) especialitzat en cuina italiana. La seua ubicació és privilegiada: des de les seues terrasses es contempla perfectament la lenta majestat tectònica del penyal d’Ifac.
Les vistes des de la terrassa d’Orobianco
Des que va obrir en 2015, s’ha consolidat com un referent de l’alta cuina italiana. El restaurant va ser inaugurat sota la direcció del xef italià Enrico Croatti, que ja comptava amb una estrella Michelin en el restaurant italià del qual venia, Dolomieu. La proposta de Croatti volia combinar l’essència italiana amb influències del rebost local. Amb ell, Orobianco va guanyar la seua primera estrella Michelin en 2018.
Posteriorment, el xef Ferdinando Bernardi va assumir el lideratge de la cuina, aconseguint donar continuïtat al projecte. En 2023, el restaurant va incorporar Paolo Casagrande com a director gastronòmic, que va confiar la cuina a Andrea Drago. Casagrande és també el responsable de Lasarte, restaurant de Barcelona amb tres estrelles Michelin. Aquesta incorporació va permetre Orobianco recuperar la seua estrella Michelin en l’edició de 2024 (renovada enguany).
Vitello Tonnato
A banda de tot això, Orobianco ha sigut inclòs en el rànquing dels millors restaurants italians fora d’Itàlia, segons la guia 50 Top Italy. Hi ocupa el lloc 29 en l’edició de 2025.
Per a celebrar el desé aniversari de la fundació del local, un grup de periodistas gastronòmics vam acudir-hi a sopar el passat dia 17 de juny. Per a l’ocasió ens van preparar un menú de Greatest Hits: tomata i cinta senese (pernil de la Toscana); calamar al caviar i tàrtar de calamar amb guanciale, ametla i rovell d’ou curat; vitello tonnato; pappardella, tonyina i tomata; agnolotti di ossobuco, safrà i gremolada; colomí torrat, pebrera i lavanda i una selecció de postres deliciosa, on no va faltar una versió mini del tiramisú.
Tàrtar de calamar
De tot això jo em quedaria amb l’agnolotti di ossobuco, que em va semblar un plat fi i suculent. En general el sopar va ser molt correcte, però la sensació entre alguns dels comensals és que potser no estava a l’altura de les expectatives generades.
Colomí torrat
Potser aquestes eren simplement massa elevades, o potser un quatre mans és sempre un procés arriscat que pot eixir més o menys bé. L’aposta de recuperar Enrico Croatti (Moebius) i conjuminar les seues tècniques amb l’equip actual d’Orobianco (la gent d’Andrea Drago) va donar com a resultat, en tot cas, una panòplia de propostes antigues i modernes que es va vore precedida per la cocteleria de Miguel Fabra. Prendre una copa al terrat d’Orobianco amb la visió directa del penyal en l’horitzó abans de sopar és una experiència que, per ella mateixa, ja val la pena.
La vetlada es va resoldre, doncs, entre aquestes exquisideses.
