Joan Garí
Quan un restaurant està en boca del veïnat, ja ha triomfat. Això és el que ha passat amb Tres Torres, de Nules (Plana Baixa). S’ha convertit, des de fa un temps, en el local de moda entre els indígenes. Poc s’ho devia imaginar Pedro Torres León, el seu amo i cuiner, quan fa un any el va obrir. Pedro va vindre en 2005 d’Albacete i va passar molts anys treballant per a altres restaurants de la rodalia, com el Brisamar de Betxí.
Croquetes cremoses de pernil de Terol
Tres Torres es configura com un lloc de menjars clàssic que vol conjuminar la qualitat amb el preu. Una fórmula infalible. El nom del lloc no té cap misteri: Pedro té tres fills, d’ací les tres Torres. Entre setmana tenen un menú per menys de vint euros i els divendres i els dissabtes ofereixen diversos entrants i un plat principal amb postres per 25€, que canvien mensualment segons els productes de temporada.
Els comensals de cap de setmana trobem en aquesta ocasió al centre de taula una ensalada de torreznos amb bolets en escabetx i formatge manxec, una croqueta cremosa de pernil de Terol, una sarsuela de calamars en ceba i unes carxofes saltejades amb ou i tòfona. Són propostes equilibrades i molt correctes, especialment la croqueta.
Sarsuela de calamars en ceba
Com a plat principal el cuiner disposa un arròs caldós o sec de secret, xiitake i carabassa o bé costella de porc duroc (raça de bestiar procedent dels Estats Units) amb glassejat de barbacoa coreana; una tercera opció és sepionet a la planxa amb cherrys confitats al pesto genovés.
Opte per l’arròs, perquè me’l recomanen. El xiitake que l’acompanya és un bolet originari de l’est d’Àsia que creix sobre troncs de castanyer japonés. És el bolet més menjat del món després del xampinyó, habitual en les cuines xinesa, nipona, coreana i tailandesa, on consideren que té propietats medicinals. Un toc exòtic que cal apreciar, tot i que el punt melós que havia demanat no acaba de resoldre’s bé. Són coses que poden passar.
Arròs de secret, xiitake i carabassa
De postres calia elegir entre tiramisú de torró, sopa de xocolate blanc amb tàrtar de maduixes o un pastís de “pur xocolate”. Al final decidisc provar el tiramisú i la sopa. Em convenç més el tiramisú de torró, que està realment deliciós. La sopa de xocolate, que no estava malament, em porta a rememorar unes postres semblants que feien al Savarin de Borriana, abans que aquest restaurant -en temps, modèlic- fera una davallada frenètica en canviar de propietari i de cuiner.
I és que la cuina i la memòria, ja se sap…
