Joan Garí
Al maig passat vaig conéixer Vicenta Bertomeu. Ella era l’ànima de l’Orxateria Vida d’Alboraia. I dic era perquè, amb el final irreversible d’aquest estiu, Vicenta ha decidit tancar definitivament el negoci.
Quan vaig acostar-me a Vida per a tastar la seua orxata i altres llepolies ja em va advertir que li quedava poc per a jubilar-se, i no tenia relleu. Jo acudia a escriure-hi un reportatge per al diari El País i em va encantar el que vaig trobar, aquella dona alegre i simpàtica, aquella alqueria amb encant enmig de l’horta, aquells productes superbs. Ara que Vida ja és història, crec que és un bon moment per a rememorar el que ha significat aquest establiment i el que significa el món de la xufa i els seus derivats en la gastronomia tradicional valenciana.
L’Orxateria Vida, enmig de l’horta
La xufa és el fruit de la planta Cyperus esculentus. A Espanya només es cultiva bàsicament en una quinzena de localitats de la comarca de l’Horta Nord. Entre aquestes, una de les més poblades és Alboraia. Les condicions climàtiques i les característiques de la terra en aquesta zona propicien l’extraordinària vivacitat del tubercle.
Cultivar i consumir xufa són activitats ja documentades en l’antic Egipte. Sembla que els faraons apreciaven el seu sabor, i per això s’han trobat vestigis d’aquest vegetal en els seus sarcòfags. Des d’Egipte la planta es va estendre per tots els països del nord d’Àfrica. L’impuls invasor àrab el va transportar a la península ibèrica, on va trobar, a la vora del Mediterrani, un terreny més que propici per al seu èxit. Com l’Islam prohibeix el consum de begudes alcohòliques, és lògic que, entre els seus creients, es popularitzara la llet de xufa, origen de l’actual orxata valenciana.
De tots els locals d’orxata d’Alboraia, potser Vida era un dels més singulars. Vicen Bertomeu i el seu marit, Vicent Alonso, la van inaugurar al febrer del 2013. Per a això van reformar una antiga alqueria que pertany a la família d’Alonso des de 1890. El lloc és paradisíac, situat enmig de les 24 fanecades de terra on cultivaven la seua pròpia xufa.
Per a entrar en l’orxateria pròpiament dita calia travessar un passadís flanquejat per arbres fruiters i ornamentals: una prunera, un magraner, un lledoner, dos llimeres, dos tarongers, un ginjoler i una figuera. La sensació, quan arribaven les calors de l’estiu, era de penetrar en un xicotet oasi de verdor i frescor.
L’orxateria es deia Vida, però un nom tan bonic pot induir a confusió. En realitat, es tracta del sobrenom amb què s’ha conegut la família a Alboraia. Conforme s’han anat divulgant les propietats de les xufes, no obstant això (ja hi ha qui les ha situades dins del capítol mític dels “superaliments”), aquesta denominació adquireix més sentit. La xufa té tres vegades més magnesi que un plàtan, alt contingut en ferro, és rica en fibra i calci i els seus àcids greixos insaturats són similars als de l’oli d’oliva i l’alvocat.
Aquestes perles vegetals, que són l’origen de tot, es planten a l’abril i es cullen al novembre o desembre. Es tracta d’un fruit molt delicat. Si fa massa calor, es veu atacat per l’arna. Per això es conservaven tradicionalment en la part més fresca i alta de les cases, el que a Alboraia s’anomena la cambra. Després, amb aquest tresor, es realitzarà la joia de la corona, l’orxata. Una beguda apta per a celíacs (no conté glútens), al·lèrgics a la lactosa i per descomptat per a tots aquells partidaris del plaer sense més (entre els quals m’incloc).
Si hi ha alguna cosa, per cert, que Vicen Bertomeu no suportava, era aquest client que demanava orxata sense sucre i afegia al got una sacarina. Llavors tota la seua afabilitat es resolia en un gest de profund disgust. El local disposa d’orxata sense sucre però la combinació ideal és meitat got sense i meitat amb sucre. La dolçor òptima. En el capítol de pastissos i brioixeria caldria destacar la coca en llanda tradicional, el pastís de taronja o l’estrella de la casa, la coca d’orxata, elaborada exclusivament amb farina de xufa.
Ara tot això ha passat a la història i la vida seguirà, però Vida quedarà, irrevocablement, com una melancòlica fita més de la memòria gustativa d’aquest país.
