Joan Garí
Que els italians han sigut històricament més espavilats que els valencians està fora de tot dubte. Per això tot el món està sembrat de pizzeries i, en canvi, on disposem de coqueries? Enlloc, ja vos ho dic jo. I tanmateix hi ha una hipòtesi insidiosa, en boca de tota classe d’actors socials del país, que assegura que la pizza no seria sinó una derivada de la nostra coca…
Anem a pams, abans que a algun lector li explote el cap. Comencem per les evidències històriques. Si hem de fer cas als propis italians, la pizza seria un invent napolità del segle XVI, com a molt prompte. Es dona la circumstància que el regne de Nàpols formava part de la Corona d’Aragó a finals del segle XV. És imaginable, doncs, que el personal nostrat que pul·lulara per la bota italiana haguera pogut portar, entre els seus usos i costums, l’elaboració de les coques.
De coques se’n fan arreu del món, no ens enganyem. Són habituals a totes les ribes del Mediterrani, però la qüestió és que a Itàlia han sabut universalitzar un tipus de coca concret –la seua pizza- i l’èxit ha sigut fabulós. I el que diu pizza diu pasta (en canvi, la nostra paella…)
Pizza de quatre formatges
Ara mateix, quan vas pel món, si no acabes de connectar amb els mil capritxos de les cuines locals, saps que, si entres a una pizzeria, et sentiràs automàticament a casa. I això se’ls ha de reconéixer. A mi m’ha passat mil vegades: a Jerusalem, a Amsterdam, a Moscou….
Per això em va alegrar l’altre dia descobrir per casualitat una pizzeria a València, a l’avinguda Balears, amb una carta sensacional. Es tracta de Casa di Roma.
Amb la cuina italiana, a pesar del seu imperi universal, passa com amb tot: es pot fer més bé o més malament. Molt mala sort s’ha de tindre per trobar on siga una pizzeria on no sàpien fer una Margarita. O uns ravioli. A partir d’aquest mínim, s’ha d’aspirar al màxim. I precisament voldria assegurar-vos que a Casa di Roma la frescor dels producte i, la qualitat i la quantitat dels plats servits és més que notable.
Spaguetti
La Nouvelle Cuisine francesa i tot el que ha vingut després ens han avesat al fet que, en els millors restaurants, el preu vaja en proporció inversa a la quantitat de menjar servit. En aquest sentit, Casa di Roma es comporta com un restaurant dels d’abans, cosa que és molt d’agrair. Les racions són més que generoses (fins i tot els recomanaria que ho advertiren prèviament als comensals, per evitar equívocs) i, com el que hi ha al plat és molt bo, el client s’hi reconforta àmpliament.
Jo vaig optar per alguns clàssics de la gastronomia itàlica: melanzane [albergines] alla parmigiana, scalopinne al parmesano, spaguetti alla Bolognese i, de postres, un fantàstic tiramisú (si ja no podem aspirar a menjar un bon tiramisú en un restaurant italià, on redimonis?).
Albergines alla parmigiana
No vaig tastar les seues pizzes, cosa que deixe per a una altra ocasió. No cometré la indelicadesa patriotera d’assegurar que preferisc una coca. Davant de dilemes semblants (què és millor, una coca de verdura o una pizza?) el millor és fer-se el desentés. En matèria de cuina no poden haver rànquings fàcils. Dos receptes sensacionals no tenen per què competir entre elles, crec jo.
El meu amic i gran gastrònom Vicent Marqués m’assegura que la pizza s’ha fet popular i universal gràcies al seu ús del formatge. Això, i que és un plat que es menja calent. Són raons poderoses de la seua popularitat. Han triomfat i ho han fet amb motius. Enhorabona.
