Lujuria marina, al cor de Mercader

Lle­po­lies & Sala­du­res

Joan Garí

A par­tir d’una anti­ga nau edi­fi­ca­da en 1930 –pri­mo­ro­sa­ment res­tau­ra­da amb mate­rials originals‑, en maig ha fet un any que s’ha inau­gu­rat al Caban­yal l’espai Mer­ca­der. El com­plex se situa pre­ci­sa­ment al carrer Joan Mer­ca­der, imme­dia­ta­ment darre­re de l’estació de Ren­fe.  Es defi­neix com un “Espai de cui­nes” i és això exac­ta­ment el que ofe­reix: un con­junt de dife­rents ofer­tes gas­tro­nò­mi­ques per a tota clas­se de pala­dars. Els noms dels esta­bli­ments ja sug­ge­rei­xen el seu con­tin­gut: Ton­yi­na Barra, San Pas­tra­mi, Siba­ri­ta, Luju­ria Mari­na, Michi­gan, Jen­kins, Taller de Car­nes, Huer­ta Ultra­ma­ri­nos i La cha­ci­ne­ría de Huer­ta.

De tots aquests, em vaig deci­dir per visi­tar Luju­ria Mari­na. A tau­la para­da, vaig com­pro­var de segui­da que la meua elec­ció havia sigut la correc­ta. Miguel Orte­ga for­ma part de la quar­ta gene­ra­ció d’una famí­lia de pes­ca­ters del Caban­yal. Els seus pares, Miguel i Rosa, regen­ten enca­ra Pes­ca­dos Bian­ca, a l’acreditat Mer­cat del barri. Ara que la pes­ca, tal com se l’ha cone­gu­da de mane­ra imme­mo­rial, només habi­ta les lle­gen­des més nos­tàl­gi­ques dels Poblats Marí­tims, és opor­tú que empre­ne­dors com Orte­ga por­ten algu­na cosa del sabor del peix i marisc de sem­pre davant els comen­sals més exi­gents.

Luju­ria Mari­na fun­cio­na de mane­ra molt taxa­ti­va: el client obser­va el gène­re a l’aparador, tria el que vol i li ho fan allí mateix. L’oferta és àmplia. Per als amants dels sabors i les recep­tes tra­di­cio­nals, es pot triar una titai­na o un esga­rra­det amb pimen­tó a llen­ya i aba­de­jo anglés. Tam­poc són des­den­ya­bles els ala­drocs en vina­gre, plat tra­di­cio­nal on n’hi haja. D’altres entrants podrien ser anxo­ves del Can­tà­bric o una tau­la de salaons.

Els amants de les ostres, sin­gu­lar­ment, tenen en Luju­ria el seu para­dís. En tenen un cabàs amb tota mena de pre­pa­ra­cions: Utah Beach, Gillar­deau, Ame­lie Cock­tail, Josephi­ne, les Per­les, arre­bos­sa­des amb escu­ma de lli­ma, Kini­law…

Quan pas­sem als plats calents, però, no hem d’oblidar-nos de dema­nar zam­bui­ri­ñas. Aquest marisc deli­ciós, impor­tat de Galí­cia, només té un secret: un colp de plan­xa i no tocar-lo més. En molts llocs l’arruïnen amb sal­ses o con­di­ments estranys. Per sort, Miguel Orte­ga coneix per­fec­ta­ment com tra­c­­tar-lo i el resul­tat és espec­ta­cu­lar.

Un altre tant podríem dir del polp “a fei­ra”, que Luju­ria con­ver­teix en un mos ten­dre i sabo­rós, o el cala­mar amb sal­sa Mery i un toc d’allioli negre. I, per als que el pre­fe­ris­quen arre­bos­sat, la fari­na empra­da és del port de San­ta Maria.

Vaig dis­fru­tar molt, he de con­­fe­s­­sar-ho, amb el fre­gi­to­ri espe­cial de la casa: molls, lluços, ala­drocs i unes gam­bes deli­cio­ses que es podien men­jar sen­ce­res, amb cor­fa i tot.

Tot aquest gène­re, impor­tat o por­tat direc­ta­ment del mer­cat del Caban­yal o de les llot­ges de Valèn­cia, Cas­te­lló o Culle­ra, ve a fer feliços els comen­sals de Luju­ria Mari­na cada dia. I, si no hi que­den satis­fets o són del bàn­dol car­ní­vor, doncs allí mateix, a Mer­ca­der, tenen llocs on podran res­­tau­­rar-se con­ve­nient­ment.

Ara Miguel Orte­ga pre­pa­ra –podem anu­n­­ciar-ho així- un altre salt mor­tal, una nova pro­pos­ta luxu­rio­sa: vol obrir, l’any que ve, un res­tau­rant pro­pi al barri, sem­pre amb el suport logís­tic dels seus pares i de la llar­ga cade­na que lli­ga aques­ta famí­lia al mar. Li desit­ge els millors èxits.