Joan Garí. Escritor. Autor de La memòria del sabor
És ben sabut que Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949–2015) era, a més d’un magnífic novel·lista, un reputat crític gastronòmic. La publicació recent del segon volum dels seus Diaris (A ratos perdidos, 2005–2007) ens hi proporciona, precisament, una anècdota peculiar.
Portada de “Diarios” de Rafael Chirbes.
Al març del 2006, l’escriptor puja a Castelló des de sa casa a la Marina per a comprar oli. No especifica l’origen del preciat líquid, però supose que seria de la Serra d’Espadà, que té una qualitat contrastada. La collita d’aquell any, però, no el satisfà. “Los aceites que el año pasado eran vivos, vegetales, aromáticos –escriu–, y estaban llenos de grata fruta y verdor, esta temporada me parecen espesos, sospechosos de algún tipo de manipulación; en el mejor de los casos, carentes de gracia”.
La circumstància l’enfureix. “¿Por qué resulta tan difícil en esta maldita Comunidad Valenciana mantener las cosas que se hacen bien?” –brama. “Ni siquiera el nombre es estable: Valencia, País Valencià, Regne de València, Comunidad Valenciana, no sabemos ni como se llama nuestra tierra”.
L’anècdota el motiva per reflexionar amargament sobre els països que no saben mantindre l’herència del passat. En això, València li recorda Xina. Quan va visitar Suzhou, la “Venècia xinesa”, recorda, el troba reblit de ciment i séquies pestilents. Tot això ho vol traslladar a la novel·la que està escrivint, Crematorio. A ratos perdidos és, també, la crònica de la novel·la impossible, de com l’ofici se li ha engarrotat com si fora un múscul més. No troba mai temps per continuar la narració, tot són motius de distracció. I, quan no n’hi ha, se’ls inventa. Però el tema el té clar: la corrupció, que, més que una qüestió social –sembla voler dir– és una qualitat de l’ànima.
Al final Crematorio es publicarà i se’n farà una sèrie de televisió. Les corrupteles locals hi queden desemmascarades. Però l’oli, aquella substància excel·lent dels anys anteriors, s’ha llançat a perdre. I és així, en efecte, com s’ensorren les civilitzacions…
