Ca la Rosa, nissaga de mariners

Llepolies & Saladures

Joan Garí

Durant molt de temps, vaig prendre el costum de demanar-me un suquet de rap i polp per a emportar a Ca la Rosa. Aquest restaurant estava primer al carrer Roberto Rosselló de Borriana, però ara el podem trobar al carrer Juan Bautista Rochera, en Quarts de Calatrava, dins el mateix municipi. Eixe suquet, amb les seues clòtxines (que a Borriana anomenem petxinots), el seu rap i el seu polp, les seues creïlles i la seua salsa reglamentària constituïen una delícia portàtil que em solucionava els dinars d’alguns dies. És així com vaig començar a entendre que Rosa Gascó Antequera (Borriana, 1981) dedicava el seu temps a proporcionar això que és tan fàcil i tan difícil a la vegada: donar de menjar a uns comensals exigents –el local sempre està ple- amb els productes fastuosos de la nostra mar.

Rosa Gascó al seu establiment

Ca la Rosa va nàixer fa deu anys. La cosa venia de família. La mare de Rosa regentava, a Vila-real, l’establiment Casa Rosa, en plena avinguda de França. El pare de la nostra Rosa, Pepe Gascó, venia d’una llarga família de mariners. Eren sis germans, dels quals cinc han seguit el noble ofici de la pesca. Precisament una cosina de Rosa, Elisabeth Gascó, va ostentar durant molts anys el merescut títol de ser una de les poques patrones de barco de pesca d’Espanya. N’hi havia almenys una altra, a Galícia. Ara Eli ha hagut d’abandonar definitivament la pesquera (el sector vol i dol: està fatal, ras i curt) i segueix treballant a la mar però lluny de les xàrcies.

Per tot això, i altres obvietats, per les venes de Rosa Gascó corre una profunda sang mediterrània. I és molt normal que, en conseqüència, quan es va decidir a muntar el seu establiment va tindre clar de seguida que la seua faena havia de consistir a aconseguir –a la Llotja de Borriana i on fora- el peix i el marisc sagrat que encara pobla les nostres aigües i oferir-lo de la manera més pulcra i simple als seus clients. Puc donar fe que ho ha aconseguit plenament.

Rosa Gascó està especialment devanida amb dos o tres plats estrella de la seua carta. Un és l’arròs a banda. La carta d’arrossos de Ca la Rosa és àmplia i variada: arròs del senyoret, arròs del senyoret amb zambuiriñas, arròs amb llagostins, amb gambots o amb llamàntol, arròs negre, arròs amb carxofes i galeres, fideuà, paella valenciana… Però l’arròs a banda és especial perquè és el que feia son pare a la barca tot seguint la recepta tradicional: preparant un bon caldo amb peix de roca  (escorpa, rap, rajada, cabut, aranya…) i després servint l’arròs resultant amb el peix costat per costat –a banda. Eixa gramínia emulsionada amb la més gustosa piscifactoria mediterrània sadollava els paladars més exigents. I, per un moment, et podies sentir dalt d’una barca, amb un horitzó infinit al davant i el gust de la sal barrejat amb l’aroma del perol al fons de les papil·les gustatives.

Polp a la brasa

Però si preferiu anar-hi a sopar i no voleu arrossos Rosa tampoc vos defraudarà. Ja hem parlat del suquet de peix. Un altre orgull de la casa és la sépia bruta –excel·lent en la seua simplicitat- però m’agradaria parlar ara del seu polp a la brasa. Crec sincerament que és un dels millors polps que he provat –i n’he tastat molts en molts llocs. La melositat i la tendresa amb què Rosa Gascó resol la durícia congènita del cefalòpode és certament remarcable.

Sépia bruta

I després tenim també unes patates braves antològiques (amb alioli o amb salsa gypsi), el tataki de tonyina o el pinxo “Assaborint” (amb carxofa, xampinyó i sepionet).

Tataki de tonyina

Pinxo Assaborint

En matèria de carn, voldria destacar el Steak Tartar de Wagyu però singularment un plat ben borrianenc: el carpaccio de coent. És una recepta que s’ha popularitzat en diferents restaurants de la localitat i amb raó: el coent (aquesta espècie de llonganissa seca amb caiena típica de Borriana) té un sabor particularíssim que cap visitant de la capital de la Plana Baixa hauria de deixar de tastar. I els indígenes tampoc, és clar (però ells ja ho saben).

Steak Tartar de Wagyu

Carpaccio de coent

I de postres, dos suculències de la casa: un dels millors pastissos de formatge que recorde (amb l’equilibri perfecte entre consistència i cremositat) i una llesqueta amb ou (això que a Madrid anomenen torrija) realment notable.

Les postres de casa, pastís de formatge i llesqueta amb ou

Senyores i senyors: Ca la Rosa (Se’m nota l’entusiasme?).

¡Compartir es vivir!

SUSCRÍBETE AL BOLETÍN

Noticias, críticas de restaurantes, catas de vinos y aceites, etc.