Un èxit in fieri: els vins de Castelló

Joan Garí. Escrip­tor. Autor de La memò­ria del sabor

El vi és un capí­tol molt par­ti­cu­lar en la gas­tro­no­mia cas­te­llo­nen­ca. Ara mateix estan fent-se uns vins molt nota­bles als tres nuclis que con­for­men la Indi­ca­ció Geo­grà­fi­ca Pro­te­gi­da de la zona: Alt Palà­n­­cia-Alt Millars, les Use­­res-Vila­­fa­­més i Sant Mateu. No per casua­li­tat, vull fer notar que la Vall d’Alba es tro­ba enmig d’un d’aquests encla­va­ments, per al meu gust el més par­ti­cu­lar: les Use­­res-Vila­­fa­­més. Al res­tau­rant Cal Para­dís (pri­me­ra estre­lla Miche­lin de la zona cas­te­llo­nen­ca), ubi­cat en aques­ta pobla­ció de la Pla­na Alta, vaig tas­tar per pri­me­ra vega­da el Clos d’Esgarracordes i el Terres calis­ses, dues super­bes eti­que­tes de les Use­res. Des­prés he cone­gut vins com els del Mas de Ran­der, entre Torre­blan­ca i Ben­lloc, que són d’un refi­na­ment supe­rior.

Miguel Barre­ra, chef de Cal Paradís.

No és cap secret que els pro­duc­tors viti­vi­ní­co­les de Cas­te­lló fa temps que pug­nen per acon­se­guir una Deno­mi­na­ció d’Origen (DO) per a la seua matè­ria pri­me­ra. De fet, la Indi­ca­ció Geo­grà­fi­ca Pro­te­gi­da (IGP) és una figu­ra prè­via a la DO. La IGP per­met dife­ren­ciar els vins nor­dencs sen­se haver de dis­po­sar d’una estru­cu­tra tan potent i cos­to­sa com la que exi­geix la DO. Ara mateix ocu­pa més de 200 hec­tà­rees de vin­yars i agru­pa una cin­quan­te­na llar­ga de mar­ques dife­rents.

La par­ti­cu­la­ri­tat dels vins de Cas­te­lló és que molts es cul­ti­ven a la vora del mar o influïts pel seu cli­ma, cosa que fa que la vin­ya tin­ga un ele­vat nivell d’alcohol des­prés d’haver arri­bat a un com­plet pro­cés de madu­ra­ció.

Vi blanc de Mas de Ran­der.

Esti­ga més o menys a prop la con­se­cu­ció de la DO, és evi­dent que els vins cas­te­llo­nencs han arri­bat a un punt òptim de qua­li­tat, i això sem­bla ja irre­ver­si­ble. Per algu­nes casua­li­tats de la vida he cone­gut bé un celler en con­cret, el de Gabriel Mayo de Vila­fa­més. Mayo assa­ja­va feia temps una inno­va­do­ra tèc­ni­ca musi­cal per influir en les carac­te­rís­ti­ques del seu pro­duc­te. Va come­nçar por­tant un saxo­fo­nis­ta enmig de les vin­yes per­què hi fera un com­plet solo. Des­prés va pro­var amb Mozart. Ara, ha reorien­tat la per­qui­si­ció. En lloc d’exposar la músi­ca a les plan­tes direc­ta­ment l’ha situa­da en el moment del bat­to­na­ge.

S’anomena bat­to­na­ge a una tèc­ni­ca que remou el vi des del fons de la bóta. Amb aquest bas­to­neig es bus­ca aug­men­tar el volum gli­cè­ric del pro­duc­te i la seua untuo­si­tat en boca, millo­rar la seua esta­bi­li­tat i afa­vo­rir un enve­lli­ment més lent i pro­gres­siu.

El que s’ha fet als cellers de Mayo és dis­po­sar una bóta espe­cial a la seua sala de cria­nça, a la cova Matu­tano, i posar-hi músi­ca en subs­ti­tu­ció del bat­to­na­ge. Han come­nçat amb el Rèquiem de Mozart i des­prés pro­va­ran amb Txai­kovs­ki (Ober­tu­ra 1812) o Dvo­rak (Sim­fo­nia del Nou Món). Com a últim recurs, hi ha La caval­ca­da de les wal­kí­ries de Wag­ner… L’objectiu és pro­vo­car un efec­te en el vi igual o supe­rior al del bas­to­neig.

Aques­ta espe­ra­nça musi­cal es basa en les teo­ries de Masa­ru Emo­to de l’efecte de la músi­ca en l’aigua. Emo­to (Yokoha­ma, 1943- Tòquio, 2014) és cone­gut pel seu con­ven­ci­ment que les para­ules, ora­cions, sons o fins i tot pen­sa­ments adreça­des a un volum d’aigua influi­rien sobre la for­ma de la seua cristal·lització en gel. Aquest dis­cu­tit inves­ti­ga­dor va voler esten­dre la seua teo­ria cap a matè­ries orgà­ni­ques inani­ma­des, i tam­bé el pro­pi cos humà. Al cap­da­vall, recor­da­va, l’ésser humà està for­mat gai­re­bé en un 80% per aigua.

Vin­yes de Mas de Ran­der.

La poè­ti­ca de tot ple­gat és de bon cali­bre, però se li ha retret sovint que no va ser capaç d’aportar cap pro­va empí­ri­ca que refren­da­ra les seues teo­ries. En el seu aspec­te més extrem, es basa­va en creen­ces una mica etè­ries, com ara quan afir­ma­va que si col·loquem arròs dins d’un pot i al seu exte­rior escri­vim dife­rents para­ules –“pau”, “grà­cies”, “gue­rra” o “idio­ta”–, això deter­mi­na­rà si l’arròs es podri­rà o man­tin­drà una bona qua­li­tat…

Siga com siga, Gabriel Mayo està con­ve­nçut que al final la músi­ca obra­rà un efec­te en el seu vi, així que els seus expe­ri­ments con­ti­nuen a bon rit­me. Al cap­da­vall, el seu vi Mag­na­ni­mus ja és un most reci i ori­gi­na­lís­sim, que ha adqui­rit –amb músi­ca o sen­se– la cate­go­ria de vi d’autor.

Gabriel Mayo Gar­cía.

Capí­tol a part, en matè­ria viní­co­la, és el del vi car­ló del Baix Maes­trat. És sabut que l’associació de viti­cul­tors de Beni­car­ló va ini­ciar, l’any 2013, el pro­jec­te de recu­pe­rar aquest his­tò­ric vi, docu­men­tat a la zona des del segle XIII, amb la plan­ta­ció de nous ceps de la varie­tat gar­natxa tin­to­re­ra.

La his­tò­ria del car­ló va molt lli­ga­da a la regió viti­vi­ní­co­la de Bor­deus. Al segle XVII, 16 mili­ons d’ampolles d’aquest or negre s’exportaven pel port de Beni­car­ló, mol­tes des­ti­na­des a millo­rar el pro­duït a la terra de Mon­taig­ne. Sem­bla que els angle­sos s’emportaven la barre­ja a Lon­dres, on la venien com a genuí vi de Bor­deus, en un coupa­ge de pa sucat amb oli. El raïm de gar­natxa hi apor­ta­va un gran vigor i força alcohò­li­ca, per la qual cosa el car­ló tenia una ele­va­da gra­dua­ció i una molt bona entra­da en boca. Era un pro­duc­te de gran cos, dens, d’uns quin­ze graus, sabo­rós, de color fosc tirant a bla­venc, molt pode­rós aro­mà­ti­ca­ment.

Com Espan­ya va prohi­bir el cul­tiu de les vin­yes a les colò­nies ame­ri­ca­nes, entre el segle XVI i el XX el car­ló s’hi va con­su­mir abun­dant­ment, sol o barre­jat amb aigua o soda, com un popu­lar vi de bata­lla. Les pla­gues de la fil·loxera i el mil­diu, a prin­ci­pis del segle XX, van arrui­nar els vin­yars beni­car­lan­dos i això va aca­bar amb qua­tre segles d’esplendor del car­ló. Fins ara mateix…

En matè­ria de vins, doncs, les terres de Cas­te­lló no han fet més que come­nçar la seua sin­gla­du­ra. I en la car­ta de Cal Para­dís s’anirà reflec­tint tot com­pli­da­ment, com ja és el cas.

Suscríbete al boletín

Noti­cias, crí­ti­cas de res­tau­ran­tes, catas de vinos y acei­tes, etc.