Tasca del Puerto, del Grau de Castelló

Un clàssic castellonenc

Joan Garí

Escrip­tor. Autor de La memò­ria del sabor

Tas­ca del Puer­to és un d’aquests res­tau­rants que tenen totes les parets dis­po­ni­bles deco­ra­des amb ins­tan­tà­nies dels seus comen­sals més il·lustres. Per allí han pas­sat el rei i les infan­tes, Iker Casi­llas, Joan Manuel Serrat, Var­gas Llo­sa i un llarg etcè­te­ra. Les seues fotos alter­nen amb gra­vats de Ripo­llés, el geni excèn­tric de l’art local. El res­tau­rant no és gran, però dei­xa emprem­ta. El regen­ten a l’uníson Nacho Boix (Cas­te­lló, 1981) i sa mare, Reme Domín­guez. Reme, de 63 anys, és la fun­da­do­ra del nego­ci i la res­pon­sa­ble de la cui­na. En 1984 van obrir per pri­me­ra vega­da, en la matei­xa ubi­ca­ció que en l’actualitat. Des­prés, la lle­gen­da, es va con­for­mar pas a pas.

Quan ha de defi­nir el seu secret, Nacho no ho dub­ta: “Sem­pre hem sigut i sem­pre serem un res­tau­rant sen­zill”. I de segui­da afe­geix: “Però no per això menys exi­gent”. Aquest és el punt, en efec­te. Acon­se­guir el millor pro­duc­te, que pot estar a la llot­ja de Cas­te­lló –a qua­tre passes‑, a la de Vina­ròs, a la de la Ràpi­ta, a la de Culle­ra o a la de Múr­cia. Una vega­da t’has asse­gu­rat de ser imba­ti­ble en la qua­li­tat del pro­duc­te, la res­ta és més fàcil. Has d’alterar-lo com menys millor, per­què saps que la teua clien­te­la el que bus­ca és, fona­men­tal­ment, l’autenticitat.

L’estrella gas­tro­nò­mi­ca de la casa és l’arròs a ban­da. No deba­des els hi aca­ben de guar­do­nar, al novem­bre pas­sat. Fan, ofi­cial­ment, el millor arròs a ban­da de Cas­te­lló. La qües­tió del fumet hi és essen­cial: cal aple­gar rap, cor­ball de roca, escór­po­ra, mus­so­la, ora­da i dén­tol (la Cham­pions del peix de roca), amb el con­curs de la pata­ta, la ceba, el polp i el cala­mar. Amb aquest cal­do la reco­ne­gu­da capa­ci­tat de l’arròs per con­­ve­r­­tir-se en un trans­port de sabors farà la res­ta. Com manen els cànons, la men­ja se ser­vi­rà per sepa­rat: en una pla­ta el peix i la ver­du­ra, amb un poc de cal­do barre­jat amb allio­li. I a la pae­lla, la majes­tat sola de l’arròs. Puc donar fe que el resul­tat és espec­ta­cu­lar.

Abans de l’arròs, però, s’han ser­vit els entrants. Nacho i Reme ens han rega­lat amb un sashi­mi deli­ca­dís­sim de ton­yi­na roja; unes gam­be­tes (“quis­qui­llas” mur­cia­nes) mari­na­des amb sal de flor i cinc pebres dife­rents; uns eriçons amb una base de ceba, cal­do de peix, oli, pebre roig i fari­na; i un sou­flé d’orada i espi­nacs amb sal­sa Stro­go­noff.

M’imagine el rei d’Espanya pro­vant aques­ta últi­ma delí­cia culi­nà­ria:

  ‑Esta sal­sa con­tie­ne brandy, Nacho?

  ‑Lo que su pala­dar le indi­que, Majes­tad.

Si hague­ra inda­gat a la cui­na, Felip VI hau­ria pogut des­co­brir, ara mateix, un mero de sis qui­los. Nacho i Reme fugen del peix petit. El motiu és evi­tar en allò pos­si­ble les pis­ci­fac­to­ries, en la recer­ca de la màxi­ma natu­ra­li­tat pos­si­ble. I jo, natu­ral­ment, els ala­be el gust.

Quan ja me n’anava, Nacho m’informa que ha estu­diat a l’Escola d’Hostaleria de Cas­te­lló i de Man­re­sa, i que ha tre­ba­llat als Estats Units (Nova York i Orlan­do) i a la Xina. Però tot aquest cos­mo­po­li­tis­me no ha con­ta­mi­nat per a res els seus plats. Al·leluia!

Crò­ni­ca de la visi­ta realitza­da el 2-05-2024

---

GALERIA DETALLADA: