Pepe Ripoll, a l’entrada de La Ferradura.
La conquista de la Patacona
Joan Garí
Escritor. Autor de La memòria del sabor
Si tens la mar davant, ja tens la meitat del negoci muntat. Això passa amb La Ferradura, ubicat en un enclavament privilegiat de la platja de la Patacona, allà on els visitants es deixen bressolar per la brisa d’un Llevant suau mentre el sol els recorda que la vida pot ser un tràmit senzill, plaenter i entretingut.
Precisament a l’origen d’aquest negoci, que ara regenta el cabanyaler Pepe Ripoll, hi ha un humil merendero platger plantat en 1965 a la platja de la Malva-rosa. Des d’aquells fregitons primigenis a la modernitat funcional actual de La Ferradura han passat dècades. El món ha canviat, el turisme ha canviat el món, i ara el local, amb capacitat per a 1.500 persones (distribuïdes en 5.400 metres quadrats), es permet el luxe de donar de menjar a 120.000 persones a l’any. Que està prompte dit.
El camí fins arribar ací no ha sigut fàcil. Quan la Patacona era una platja deserta i agra ells ja estaven allí. No va ser fins a l’any 2002 que es va iniciar la reparcel·lació i urbanització de la zona. En 2006 és quan va nàixer l’actual edifici que alberga el restaurant. És un lloc net i funcional, on el servici és ràpid i la ràtio de comensals per cambrer (trenta clients per cada assistent) assegura una estada sense dilacions ni pèrdues de temps que no siguen buscades.
Fatxada i parking de La Ferradura.
El dia convingut vam aparaular una fideuà d’ànec i bolets i, mentre la preparaven, vam procedir amb els entrants. Ens van traure unes carxofes amb vieires, una ensalada i un polp a feira. El polp em va semblar molt bo, però les carxofes no eren fresques sinó prèviament envasades i aquest detall –sent una hortalissa encara de temporada– anava en detriment del sabor global. Potser és excessiu demanar que un establiment amb tanta clientela simultània siga molt acurat en l’origen i el tractament dels ingredients alimentaris, però si se’m permet un ànim exclusivament constructiu crec que això milloraria substancialment la qualitat global.
Carxofes amb vieires.
Polp a feira.
La fideuà, això sí, em va paréixer magnífica, molt millor que els seus arrossos (que ja coneixia de visites anteriors). La vam regar amb un Terras Gauda (albariño de la D.O. Rías Baixas) i el món, per un moment, em va semblar singularment ben fet.
Fideuà d’ànec i bolets.
De postres vam tastar un pastís de formatge molt correcte i una panna cotta de maracuià finíssima, un autèntic descobriment.
Quan te’n vas de La Ferradura, encara amb la línia del mar en la retina, creus que mereix la pena tornar. Potser millor entre setmana, i no diumenge. Aleshores pots triar una taula en primera fila, gaudir d’un cert silenci i acompanyar un bon vi i uns bons productes de la llotja amb el pas desvagat de la gent pel passeig marítim i les imperceptibles variacions de la nuvolada sobre el Mediterrani. Hedonisme, en diuen, i jo en soc soci fundador.
Crònica de la visita realitzada el 21-04-2024
GALERIA DETALLADA:
