Joan Garí
Jordi Roca Fontané té un nas superlatiu. Una nàpia d’aquelles que impressiona, una trompa quevediana –amb perdó de taula- que, en un cuiner, sempre pot ser un avantatge. Perquè Jordi Roca és cuiner, i dels bons. Amb els seus germans Joan i Josep s’encarrega des del 1996 de El celler de can Roca (fundat en 1986). L’any 2013, la coneguda revista britànica The Restaurant Magazine li va atorgar el títol de millor restaurant del món. I això només és un dels seus guardons.
Jordi Roca s’hi ocupa de la pastisseria. No ho fa gens malament: The Restaurant Magazine el va distingir com a millor xef de pastisseria del món en 2014. Dos anys abans havia fundat una gelateria molt especial a Girona: Rocambolesc. Aquest estiu passat Rocambolesc ha obert una franquícia a la ciutat de València, en concret dins el complex de l’hotel Las Arenas.
Que aquest lloc no serveix gelats normals crec que ja ha quedat clar. L’olfacte de Jordi Roca l’ha portat cap a una oferta juganera i avantguardista. Els polos, per exemple. N’hi ha un, de maduixa i aigua de roses, que té la forma del seu nas, i l’ha batejat com Roca-tocha. Un altre té forma de mà, i és de mango i taronja sanguina. No és una mà qualsevol: és “la mà daurada de sir Jaime Lannister de Can Roca Casterly”, i li fa l’ullet a un personatge molt conegut de la sèrie Game of Thrones, el Mata-reis. I un tercer, finalment, és el Helado oscuro (d’aigua, nabius i vainilla), homenatge a un dels malvats més famosos de la història de l’audiovisual: Darth Vader.
Tot en Rocambolesc és un joc, però el sabor no defrauda. El dia que els visite, se’ls ha destorbat “la màquina”, i no poden proporcionar-me algunes de les seues creacions. “La màquina” és una parafernàlia digna dels Modern Times de Chaplin, que proveeix dels ingredients necessaris per a la funció. Com no hi ha xocolate, trie vainilla que, per cert, m’agrada més (segons el dia).
Els sequaços de Roca em serveixen un panet, que és un brioix farcit de gelat de vainilla, amb tòpings de cacau i caramel cruixent. Es tracta de conjuminar el gelat amb una cobertura calenta. El resultat sembla un creuament de gofre i ovni, però està bo. També l’anomenen “l’hamburguesa”. El trompe‑l’oeil està servit.
Després em trauran un sorbet de llima amb infusió de menta, amb tòpings de xocolate blanc, pipes de carabassa i núvols d’herballuïsa. El toc àcid de tot plegat em sembla particularment deliciós.
Em quede sense tastar –la màquina- un gelat de poma al forn, l’enunciació del qual m’havia fet somiar. Serà una altra vegada. De moment, l’aposta de Jordi Roca m’ha convençut. Potser el lloc triat, això sí, no és l’ideal. Un establiment així, en una ubicació més cèntrica –la Plaça de l’Ajuntament, per exemple- faria una sensació molt més potent.
L’olfacte de Jordi Roca segur que ho anirà rumiant.
Pinchar en las imágenes para verlas ampliadas y en carrusel.