Rocambolesc, història d’un nas

Joan Garí

Jor­di Roca Fon­ta­né té un nas super­la­tiu. Una nàpia d’aquelles que impres­sio­na, una trom­pa que­ve­dia­na –amb per­dó de tau­­la- que, en un cui­ner, sem­pre pot ser un avan­tat­ge. Per­què Jor­di Roca és cui­ner, i dels bons. Amb els seus ger­mans Joan i Josep s’encarrega des del 1996 de El celler de can Roca (fun­dat en 1986). L’any 2013, la cone­gu­da revis­ta bri­tà­ni­ca The Res­tau­rant Maga­zi­ne li va ator­gar el títol de millor res­tau­rant del món. I això només és un dels seus guar­dons.

Jor­di Roca s’hi ocu­pa de la pas­tis­se­ria. No ho fa gens mala­ment: The Res­tau­rant Maga­zi­ne el va dis­tin­gir com a millor xef de pas­tis­se­ria del món en 2014. Dos anys abans havia fun­dat una gela­te­ria molt espe­cial a Giro­na: Rocam­bo­lesc. Aquest estiu pas­sat Rocam­bo­lesc ha obert una fran­quí­cia a la ciu­tat de Valèn­cia, en con­cret dins el com­plex de l’hotel Las Are­nas.

Rocam­bo­lesc a Valèn­cia.

Que aquest lloc no ser­veix gelats nor­mals crec que ja ha que­dat clar. L’olfacte de Jor­di Roca l’ha por­tat cap a una ofer­ta juga­ne­ra i avant­guar­dis­ta. Els polos, per exem­ple. N’hi ha un, de madui­xa i aigua de roses, que té la for­ma del seu nas, i l’ha bate­jat com Roca-tocha. Un altre té for­ma de mà, i és de man­go i taron­ja san­gui­na. No és una mà qual­se­vol: és “la mà dau­ra­da de sir Jai­me Lan­nis­ter de Can Roca Cas­terly”, i li fa l’ullet a un per­so­nat­ge molt cone­gut de la sèrie Game of Thro­nes, el Mata-reis. I un ter­cer, final­ment, és el Hela­do oscu­ro (d’aigua, nabius i vai­ni­lla), home­nat­ge a un dels mal­vats més famo­sos de la his­tò­ria de l’audiovisual: Darth Vader.

L’o­fer­ta del dia

Tot en Rocam­bo­lesc és un joc, però el sabor no defrau­da. El dia que els visi­te, se’ls ha des­tor­bat “la màqui­na”, i no poden pro­­po­r­­cio­­nar-me algu­nes de les seues crea­cions. “La màqui­na” és una para­fer­nà­lia dig­na dels Modern Times de Cha­plin, que pro­veeix dels ingre­dients neces­sa­ris per a la fun­ció. Com no hi ha xoco­la­te, trie vai­ni­lla que, per cert, m’agrada més (segons el dia).

La mà dau­ra­da de sir Jai­me Lan­nis­ter.

Els sequaços de Roca em ser­vei­xen un panet, que és un brioix far­cit de gelat de vai­ni­lla, amb tòpings de cacau i cara­mel crui­xent. Es trac­ta de con­ju­mi­nar el gelat amb una cober­tu­ra calen­ta. El resul­tat sem­bla un creua­ment de gofre i ovni, però està bo. Tam­bé l’anomenen “l’hamburguesa”. El trompe‑l’oeil està ser­vit.

Des­prés em trau­ran un sor­bet de lli­ma amb infu­sió de men­ta, amb tòpings de xoco­la­te blanc, pipes de cara­bas­sa i núvols d’herballuïsa. El toc àcid de tot ple­gat em sem­bla par­ti­cu­lar­ment deli­ciós.

Em que­de sen­se tas­tar –la màqui­­na- un gelat de poma al forn, l’enunciació del qual m’havia fet somiar. Serà una altra vega­da. De moment, l’aposta de Jor­di Roca m’ha con­ve­nçut. Potser el lloc triat, això sí, no és l’ideal. Un esta­bli­ment així, en una ubi­ca­ció més cèn­tri­ca –la Plaça de l’Ajuntament, per exem­­ple- faria una sen­sa­ció molt més potent.

L’olfacte de Jor­di Roca segur que ho ani­rà rumiant.